Potser demà desperte en un fons de mar blava...

[Grimanyeta]

El somriure més dolç em besava la mirada quan estaves prop dels meus ulls. I la música dels nostres cossos, estranys a la nit sense lluna, sonava baix l'ombra dels arbres quan ploràrem abraçats per por a deixar de ser nosaltres.

Allà ens endinsàvem, lluny, molt lluny del tu i del jo, més enllà dels somnis.

I juntàrem els somriures fent dels cors plutja d'estrelles, mullant-nos amb el nèctar de llavis tremolossos que amb carícies calmàvem, que amb ulls de gel desitjàrem més i més...

I el temps va volar amb la brisa d'aquella mar, on el nostre vaixell naufragava, quan els nostres cors empobrits oblidaren la delicada tendressa de la primera mirada. L'horitzó ens esperava.

Potser demà desperte en un fons de mar blava...