Somni?

[Grimanyeta]

Fent d'un somriure una carícia i d'una carícia un amanèixer. Així el vaig conèixer.
Desconeguts quan desconeixiem la composició descomposta dels nostres cosos,
quan no sabia si aquell bes el volia o no el volia. Així el vaig conèixer.
Poc a poc, amb les mans, amb la pell, amb els llavis, la sed, ens anàvem coneixent.
No primava el diàleg, potser, però florien sentiments i les hores passaven càlides.
No vaig fer preguntes, per no saber allò que no volia, per no tornar a caure en la trampa d'un cor ja esgotat, podrit d'amors passats. Però no es pot viure amb por, la por ofega. I també tinc por en mirar el mirall i no saber qui està a l'altre costat. Por a la pregunta sense resposta, al fals somriure, al camí sense eixida. Tinc por, i no sé qui sóc. Por a mostrar-me tal i com sóc perquè res no sé. I allò que deixares al meu dintre és teu i meu, i a mi em sobra l'ara i l'ací. Perquè tot està ací i em sobra l'ara, perquè ara em sobra estar ací, dictant desordenats pensaments que dia a dia es van fent més petits però menys lleugers.

Si més no, te demane que no deixes que açò passe com l'estiu ha passat, tan de pressa. Deixa'm mirar-te als ulls devorant-te, i fluir, fluir amb les hores i el riu, amb la música dels nostres besos...


- Mare, no encengues la llum, avuí deixa que la claror em desperte.



Grimanyeta